Metro de Barcelona: trens sèrie 300 S

Inici --> Metro de Barcelona: material mòbil --> Sèrie 300 S

La història dels cotxes del tipus S del Gran Metro de Barcelona s'inicia poc després de la Guerra Civil Espanyola.

La creixent demanda de transport al Gran Metro de Barcelona va fer necessària l'expansió del parc mòbil. En resposta a aquesta necessitat, el govern Central de l'Estat va autoritzar el 17 de desembre de 1941 l'ampliació del material mòbil de la companyia. 

Sèrie 300 S: adaptant el gàlib estret a Barcelona

Degut a la situació d'escassetat de materials en la postguerra, l'única opció viable va ser adquirir quatre caixes de cotxes a l'empresa Euskalduna.

Aquestes caixes eren iguals a les de la sèrie S del Metro de Madrid que estaven en construcció en aquell moment, amb el gàlib estret existent en aquella ciutat. Això feia que les caixes fossin massa estretes per al Gran Metro de Barcelona (de gàlib estàndard). La solució (o més aviat nyap) va ser col·locar uns amplis estreps a les portes per salvar el buit entre tren i andana.

A més, l'estretor d'aquests trens feia que la configuració interior no permetés la formació habitual de 2+2 seients, comptant només amb una fila de seients per costat.

Totes aquestes característiques feien que aquesta sèrie no fos en absolut adequada per al Gran Metro de Barcelona, però sent l'única opció proporcionada pel govern del moment, va haver de ser acceptada a contracor.

Adquisició i transport de les caixes

Les quatre caixes adquirides no estaven completament acabades; els faltava el revestiment exterior i no disposaven de bogis ni equips elèctrics i mecànics.

El 1944, aquestes caixes van ser transportades per ferrocarril des de la fàbrica de Villaverde Bajo fins a l'estació del Nord de Barcelona. Des d'allà, es van portar en plataformes fins a les cotxeres del Gran Metro, on es completarien.

Encara que inicialment es van adquirir com a remolcs, la companyia va decidir utilitzar-les per formar dos trens de dos cotxes cadascun, amb numeracions M 51-52 i R 51-52.

Conversió i Equipament

La manca d'equips nous va obligar a reutilitzar bogis i equips elèctrics d'altres cotxes. Els cotxes motors M 51-52 van utilitzar els bogis i equips dels cotxes tipus R M-13 i M-14, convertits en remolcs R 5 i R 4. Els remolcs R 51-52 van rebre cabines de conducció de cotxes tipus R M-11 i M-12 i bogis de reserva de la companyia. Aquests cotxes es caracteritzaven per la seva carrosseria sense revestiment exterior, cosa que els donava un aspecte deplorable que es va mantenir durant dècades.

Característiques Tècniques

Els cotxes motors tipus Bo-Bo E disposaven de dos bogis Brill tipus 68E2M amb rodes de 838 mm de diàmetre i pesaven 29.200 kg en buit i 411.160 kg en servei, podent transportar 184 passatgers. Cada cotxe tenia quatre motors de tracció General Electric de 120 HP, amb equips elèctrics GE i un control tipus PC-101. La corrent es prenia mitjançant un pantògraf ubicat al costat mar. Els sistemes de fre incloïen un fre mecànic, un d'aire comprimit i un elèctric d'emergència. Els acoblaments eren del model Van Dorn, i la carrosseria metàl·lica disposava de quatre portes dobles a cada lateral.

Configuració Interior i Exterior

L'interior dels cotxes era senzill, pintat de gris clar i blanc, amb 12 seients entapissats en skay i 12 seients abatibles, que més tard van ser eliminats. La il·luminació es realitzava amb catorze bombetes incandescents. L'única cabina de conducció, situada al costat mar, estava separada del compartiment de passatgers per una mampara. Exteriorment, els cotxes estaven pintats de negre i grana, amb plaques de bronze amb l'anagrama de la companyia.

Operació i Modificacions

El primer tren del tipus S, format pels cotxes M-51 i R-51, va rebre autorització per circular el 20 d'abril de 1944, i el segon tren, amb els cotxes M-52 i R-52, el 18 de setembre de 1944. Aquests cotxes mai van ser del gust de la direcció de la companyia degut al seu aspecte i característiques.

El 1951 es van iniciar gestions per la seva venda al Metro de Madrid, sense èxit. Al maig de 1963, els cotxes van ser renumerats provisionalment i al març de 1964 van rebre la numeració definitiva 321-322 (motors) i R 321-322 (remolcs).

Amb el temps, els cotxes van patir diverses modificacions. Entre 1949 i 1950 es van substituir les bombetes incandescents per llums fluorescents. A partir de 1957, es van canviar els colors originals pels del Metro de Barcelona. Entre 1968-69 es van reemplaçar els acoblaments Van Dorn per Tomlinson i els pantògrafs per semipantògrafs tipus AM-37.

En alguns cotxes, els seients originals van ser substituïts per nous d'acer i alumini.

El cotxe M-321 va rebre les modificacions més significatives, incloent una reconstrucció de la seva carrosseria amb revestiment exterior i la instal·lació de fregadores per al tercer carril.

Retirada i Desballestament

El cotxe M-321 va funcionar fins al 1987, quan va ser retirat i enviat a les cotxeres de Can Boixeres, on ja es trobava el cotxe M-322. Ambdós cotxes van ser desballestats poc després.

Els remolcs R 321-322 van ser enviats a la cotxera de Diputació de Tramvies de Barcelona a principis dels anys setanta. Un d'ells va patir danys lleus per un incendi. A inicis dels anys vuitanta, ambdós remolcs van ser traslladats a Can Boixeres, on també van ser desballestats.

Resum: sèrie 300 S, una sèrie fora de lloc

La història dels cotxes tipus S reflecteix les dificultats de la postguerra i les solucions creatives implementades per mantenir i expandir el sistema de transport públic de Barcelona.

No obstant això, el fet que ni tan sols comptessin amb recobriment exterior i que la seva amplada de caixa fos inadequada per al Metro de Barcelona, van fer que aquesta sèrie mai s'adaptés a la xarxa de la ciutat. Tot i això, van estar circulant durant més de 70 anys.