El nou text de la “Ley General de Ferrocarriles” que venia a substituir l’antiga de 1855, va intentar corregir els defectes de l’anterior i redreçar la situació de crisi que s’havia produït, per tal de poder seguir desenvolupant el ferrocarril a Espanya.
Malgrat que la xarxa principal estava acabada, restaven àmplies zones del país on el ferrocarril no arribava, zones que les companyies privades consideraven no rentables, ja fossin pel seu escàs interès econòmic, bé per la dificultat tècnica de construcció o bé per ambdues raons. Concretament, la zona oest d’Espanya era la que més patia tots aquests problemes.
La solució era coneguda i fàcil d’aplicar: permetre construir línies més barates, és a dir, amb característiques tècniques menys exigents que les recollides en l’anterior llei de 1855 que, si bé disminuirien les prestacions de les mateixes i impedirien que formessin part de la xarxa principal, com a mínim en permetrien l’existència. Tècnicament, això es va traduir en la proliferació de línies d’amples inferiors a l’espanyol, adaptant majoritàriament l’ample mètric, i la utilització de radis de corba i traçats impensables en cas d’haver utilitzat els requeriments de la via d’amplada espanyola.
Així, es crearen arreu de l’Estat diverses xarxes de via estreta totalment independents de la principal (encara que acostumaven a existir estacions de correspondència) per zones on fins aquell moment era impensable fer arribar el ferrocarril.
Entre l’any 1877 i el 1900 es construïren uns 2.000 Km de via estreta. Les xarxes que amb el temps es farien més extenses i importants es concentraren a la cornisa cantàbrica, des de Galícia fins a Euskadi, al País Valencià i a Catalunya. A més, encara que el ritme de construcció de noves vies d’amplada espanyola es va fer més lent, en aquest mateix període de 23 anys es van posar en servei uns 5.500 Km de via més.
Un altra fet important fou l’aparició d’una tercera gran companyia, la coneguda com “Compañía de Ferrocarriles Andaluces”. Aquesta, estava formada per capital espanyol i francès, i controlava les línies que servien Andalusia, a més d’una línia entre Alacant i Múrcia.
Tot plegat, va fer que les xifres fóssin força optimistes, pel que fa a quilòmetres de via, a finals del segle XIX: més de 10.000 Km de via ampla i uns 2.000 Km de via estreta, és a dir, un total de més de 12.000 Km de ferrocarrils. D’aquests, 3.691 Km eren controlats per “MZA”, 3.670 per “Norte” i 1.500 per “Andaluces”. La resta de línies, tot just un 25% de la xarxa, eren controlades per multitud de companyies independents que no arribaven en cap cas a més de 600 Km.