Museo del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú

Museu del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú

Contingut:

Història del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú
Fotografies del Museu del Ferrocarril a Vilanova i la Geltrú

Història del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú

El Museu del Ferrocarril de Catalunya de Vilanova i la Geltrú és una institució dedicada a la preservació i difusió del patrimoni ferroviari català.

El Museu, inaugurat el 3 d’agost de 1990, es troba ubicat a l’antic dipòsit de locomotores de Vilanova, just al costat de l’estació de tren, i forma part tant de la Xarxa de Museus d’Espanya (gestionat per la Fundación de los Ferrocarriles Españoles, FFE) com del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

Des dels seus inicis, el museu ha esdevingut un centre de referència on es mostra la importància històrica del ferrocarril i es custodien valuosos béns materials i immaterials, contribuint de manera destacada a la preservació del patrimoni ferroviari català.

Orígens del recinte ferroviari (1881–1967)

L’origen del Museu del Ferrocarril cal cercar-lo en la pròpia història ferroviària de Vilanova i la Geltrú. La ciutat va quedar connectada a la xarxa ferroviària el 1881, quan es va inaugurar la línia de tren entre Barcelona i Vilanova, impulsada pel vilanoví Francesc Gumà i Ferran. En aquell moment es construí un dipòsit de locomotores de vapor a Vilanova, que incloïa una rotonda amb fossat (rotonda ferroviària) dotada de pont giratori i diverses vies cobertes, així com tallers per al manteniment i reparació de locomotores.

Aquest conjunt d’instal·lacions, d’arquitectura industrial del segle XIX, va funcionar durant dècades com a base de locomotores i taller ferroviari fins que va ser clausurat l’any 1967. Amb la fi de la tracció vapor i la retirada progressiva d’aquestes locomotores del servei actiu, l’antic dipòsit va quedar abandonat i s’utilitzà provisionalment per emmagatzemar-hi les velles locomotores de vapor que s’anaven retirant. Així, a finals dels anys 60, Vilanova disposava d’un valuós però degradat conjunt patrimonial: una rotonda ferroviària i diverses locomotores històriques aparcades, tot esperant un nou destí.

Primeres iniciatives de preservació (1970s)

Després d’uns anys d’abandonament, l’antic dipòsit de Vilanova va reviure gràcies a l’esforç d’entusiastes ferroviaris. L’any 1972 les instal·lacions van ser recuperades per acollir el XIX Congrés de la Unió Europea de Modelistes Ferroviaris i Amics del Ferrocarril (MOROP).

En el marc d’aquest congrés internacional – que reunia afeccionats al ferrocarril i al modelisme de tot Europa – es va organitzar una gran exposició de locomotores de vapor històriques aprofitant la magnífica rotonda semicircular amb 12 vies cobertes i el pont giratori de Vilanova. Per a l’ocasió es van restaurar diverses locomotores de vapor antigues que romanien al dipòsit, posant-les de nou en estat presentable per exhibir-les al públic assistent.

Aquesta exposició temporal de 1972 va demostrar el potencial de l’espai com a embrió d’un museu ferroviari. Tanmateix, en acabar el congrés, els vehicles històrics restaurats van quedar novament abandonats al dipòsit, posant de manifest la necessitat d’una iniciativa institucional més estable per salvar aquell patrimoni.

Durant els anys següents, el moviment per preservar el patrimoni ferroviari va guanyar força a Catalunya. Diferents entitats i aficionats, entre ells l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Barcelona, van advocar per donar un ús cultural permanent a les instal·lacions de Vilanova, evitant així la desaparició de les locomotores històriques reunides allà. Aquest ambient propici va coincidir amb una efemèride important: l’any 1981 es complia el centenari de la línia Barcelona-Vilanova.

Coincidint amb aquesta data simbòlica, es van iniciar converses entre RENFE i la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de crear un Museu del Ferrocarril a Vilanova. Fruit d’aquestes gestions, es va signar un conveni de col·laboració (1981) entre les administracions: la Generalitat es comprometia a rehabilitar l’edifici històric de la rotonda modernista (tasca que va impulsar Eusebi Casanelles, nomenat primer director del futur museu), mentre RENFE assumia la restauració dels vehicles i l’adequació dels espais expositius. Poc després també s’hi va sumar l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú en qualitat de col·laborador local. Aquest acord de 1981 marcava la naixença institucional del museu, tot i que caldria quasi una dècada per veure’l fet realitat.

Inauguració del Museu del Ferrocarril de Vilanova i primers anys (1990–1998)

Després d’anys de treballs de rehabilitació arquitectònica i restauració de material rodant, el museu es va inaugurar finalment el 5 d’agost de 1990.

Les instal·lacions inicials del museu comprenien la rotonda de locomotores (amb la desena de vies cobertes disponibles) i l’antic edifici de l’economat de RENFE, a més del pont giratori i diversos elements originals del dipòsit.

Malgrat obrir al públic sense un pla museològic formal en aquell moment, el projecte va tirar endavant gràcies a la dedicació d’experts i voluntaris ferroviaris – noms com Ricardo Campo, Juan Carlos Ponce, Mariano Palacín o Manel Ramos.

Ja en els seus primers anys, el nou museu va rebre reconeixements pel valor del seu fons. L’any 1991 fou integrat al Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) com a museu col·laborador, reconeixent-lo com a peça clau del patrimoni industrial i tècnic català. Aquest fet lligava el museu vilanoví a la xarxa de museus tècnics de Catalunya, facilitant-li suport institucional i projecció pública.

Un punt d’inflexió arribà l’any 1993: RENFE, que continuava sent la propietària de les instal·lacions i dels vehicles, va cedir oficialment la gestió del museu a la Fundación de los Ferrocarriles Españoles (FFE). A partir de llavors el museu va obrir regularment al públic amb horaris establerts, consolidant-se com un servei cultural estable. Aquell any es va estrenar al museu el muntatge audiovisual “Puja al tren de la història”, que va merèixer el premi internacional Laus d’excel·lència en comunicació visual, senyal de la voluntat d’oferir al visitant una experiència didàctica i atractiva.

Entre 1993 i 1998 es va anar configurant l’equip de direcció i l’operativa interna del museu. Inicialment fou nomenada coordinadora Núria Iceta (1993), i posteriorment la historiadora Montserrat Illa assumí la direcció com a primera directora formal del Museu. Sota el seu mandat es van establir les bases de funcionament, protocols de conservació i planificació d’activitats, posant els fonaments per al futur creixement de la institució.

A finals de la dècada, coincidint amb celebracions ferroviàries destacades, el museu experimentà un salt endavant. L’octubre de 1998, en el marc dels actes del 150è aniversari del ferrocarril peninsular (commemoració de la línia Barcelona–Mataró de 1848), la Fundació dels Ferrocarrils Espanyols va aprofitar per impulsar una nova etapa al museu. Es va nomenar una nova direcció orientada a la gestió i comunicació ferroviària, càrrec assumit per Pilar García Fuertes.

A partir de 1998, el museu va rebre un important enriquiment de la col·lecció: es van incorporar 22 vehicles històrics addicionals als que ja hi havia, ampliant notablement els fons exposats. Molts d’aquests nous vehicles provenien de reserves de RENFE i d’altres cessió, i complementaven la col·lecció per representar totes les èpoques i tecnologies ferroviàries. Gràcies a aquest creixement, el museu de Vilanova passava a ser un dels museus ferroviaris amb més peces a Europa.

Creixement i consolidació (1999–2010)

Els anys a cavall dels segles XX i XXI van veure la consolidació definitiva del Museu del Ferrocarril com a institució cultural. L’any 1999 el museu va ser inscrit oficialment al Registre de Museus de Catalunya, assolint així la plena homologació dins el sistema museístic català.

Aquell mateix any, aprofitant la inèrcia positiva de les commemoracions de 1998, es va renovar la presentació i espais museogràfics: es va incorporar a la visita la gran nau taller original de 1881 (batejada com la Gran Nau) degudament restaurada, ampliant l’espai expositiu cobert. A més, es van crear serveis culturals addicionals de gran importància com la Biblioteca-Hemeroteca i l’Arxiu Històric del museu i una àrea infantil temàtica.

L’any 2004 es va restaurar a fons l’antic edifici octogonal de tractament d’aigua (situat entre els dipòsits metàl·lics d’aigua de locomotores), gràcies a una subvenció del Servei de Museus de la Generalitat.

El 2004 el museu també va participar activament en diverses efemèrides ferroviàries: el centenari de l’arribada del tren a Granollers i el centenari de la connexió ferroviària directa Barcelona-Madrid. A més, es va dur a terme la digitalització de tot el fons fotogràfic històric (unes 20.000 imatges) en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona, assolint la preservació digital d’un arxiu visual de gran valor.

El 2006 es commemorà el 150è aniversari del ferrocarril Tarragona-Reus, ocasió en què material històric del museu va circular en diferents viatges especials, demostrant la utilitat operativa d’algunes peces preservades.

El 2008 es celebrà el 125è aniversari del tren a Valls (1883-2008) amb participació del Tren del Centenari i altres vehicles del museu en actes commemoratius.

El 2009 s'inicià la rehabilitació de la Nau del Pont-Grua (antic taller de locomotores amb grua pòrtic).

Modernització del Museu del Ferrocarril de Vilanova i nou impuls (2011–2020)

A la dècada de 2010, el Museu del Ferrocarril de Vilanova va continuar expandint-se i assolint fites destacades en restauració i ús social del seu patrimoni.

L’any 2013 es va signar un conveni entre la FFE i l’Ajuntament de Vilanova per fer un ús compartit de la gran Nau del Pont-Grua: fins al 2019 aquest espai industrial rehabilitat es destinaria també a actes públics de la Coordinadora d’Associacions Juvenils de la ciutat. D’aquesta manera, el museu obria les portes a la comunitat local perquè un dels seus espais acollís esdeveniments, integrant-se més en la vida cultural vilanovina.

També el 2013 es va posar en marxa un dels projectes de restauració més emblemàtics del museu: la recuperació de la locomotora de vapor “Mataró”. Es tracta de la rèplica construïda el 1948 de la primera locomotora que va circular a la península Ibèrica (el tren Barcelona-Mataró de 1848). La seva posada en servei de nou com a locomotora operativa requeria una intervenció complexa, per a la qual es va recórrer al micromecenatge. La campanya de crowdfunding va tenir un gran èxit i va aconseguir la implicació de nombroses entitats com el Fòrum del Transport Català, empreses ferroviàries i ciutadans. Gràcies a aquesta actuació, el Museu del Ferrocarril va obtenir el Premi Bonaplata 2013 (guardó atorgat per l’Associació del Museu de la Ciència i de l’Arqueologia Industrial de Catalunya). La locomotora Mataró restaurada tornà a funcionar dins del recinte, convertint-se en una de les atraccions estrella en les diades especials.

L’any 2014 el museu va contribuir també a posar en valor el patrimoni ferroviari en servei. RENFE i l’Ajuntament de Tarragona van acordar la posada en marxa d’un tren històric turístic anomenat “Tarraco Talgo”, utilitzant l’única composició existent del Talgo III RD (tren articulat amb canvi d’ample) preservada. Aquesta composició havia estat cedida per l’empresa Talgo al museu/FFE el 2011, i va ser restaurada i posada a punt per oferir, a partir de 2014, un servei especial de viatges entre Barcelona i Tarragona tots els dissabtes de maig a octubre.

L’any 2015 culminà una altra restauració destacada: la del cotxe de viatgers americà “Harlan” (número BB-2597). Aquest cotxe de fusta de classe preferent, construït el 1878 als EUA, és un vehicle singular ja que va ser el primer de l’Estat espanyol equipat amb fre automàtic i amb bogis (trens de rodatge) en comptes d’eixos fixes.

D’altra banda, aquell any va assignar pressupost per completar la rehabilitació de la Gran Nau, construir un nou edifici annex i adequar l’antic Economat com a recepció i serveis del museu.

El 2016 es va inaugurar l’Espai Mercaderies, un nou àmbit exterior dedicat al ferrocarril de mercaderies. S’hi van instal·lar tres vagons de càrrega damunt d’un tram de via de 40 metres, i posteriorment es van afegir 170 metres addicionals de via per on circula una dresina històrica que porta els visitants en un breu recorregut per l’interior del recinte. A més, es va muntar una petita terminal de contenidors amb una via morta de 18 metres connectada al pont giratori de vagons de Vilanova, recreant l’operativa de càrrega i descàrrega de mercaderies.

El 2018 es va finalitzar la primera fase de les obres de remodelació de l’edifici de serveis (recepció) i es va construir un mòdul de connexió amb la Gran Nau. Aquell any, a més, el museu va adquirir en subhasta la gran maqueta ferroviària i mobiliari procedent del fallit projecte “Scòpic” (una gran maqueta de modelisme ferroviari).

El maig de 2019 s’obrí finalment al públic la rehabilitada Gran Nau (el gran taller original) i la nova construcció anomenada Nau Panoràmica. Aquesta Nau Panoràmica, caracteritzada per un ampli finestral-mirador, es destina a exposicions temporals i esdeveniments i permet una vista privilegiada de tot el conjunt de la rotonda i locomotores. Pocs mesos després, es va reubicar i exposar a l’interior de la nau-taller original la composició completa del Talgo II (tren Talgo de 1950 amb la seva locomotora característica).

L’any 2021 el museu va organitzar activitats especials en el marc de l’Any Europeu del Ferrocarril (2021), que coincidia amb el 140è aniversari de l’arribada del tren a Vilanova (1881–2021). A finals de 2021, gràcies al suport renovat del Ministeri de Transports (MITMA) i d’ADIF, es van desbloquejar fons per finalitzar les obres pendents de la Nau del Pont-Grua i la rehabilitació de la resta de naus històriques. Aquest projecte va comportar un increment de més de 3.000 m² en l’espai expositiu disponible, fet que permetrà en el futur una exposició encara més àmplia i amb millor contextualització.

Col·lecció i restauracions destacades

Des del punt de vista museístic, el Museu del Ferrocarril de Vilanova compta amb més de 50 vehicles de totes les èpoques i tecnologies, cosa que la converteix en una de les col·leccions ferroviàries tècniques més importants a nivell internacional pel que fa a quantitat i varietat.

El nucli més valuós de la col·lecció són les 25 locomotores de vapor preservades, datades entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX. Entre elles destaquen peces singulars com la locomotora de vapor més antiga conservada a Espanya – la “Martorell” (una locomotora tipus 120 del 1854) – que va ser exhibida a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. També s’hi troba la locomotora de vapor de major esforç de tracció a Espanya, la imponent “Santa Fe” (Renfe 151F-3101, tipus 1-5-1 de 1942), i la darrera locomotora de vapor en servei regular a Espanya, la “Mikado” 141F-2348, que va circular fins 1975. D’època més primerenca cal esmentar la “Mamut” (1857) i la “Perruca” (1881), entre d’altres locomotores que il·lustren l’evolució tecnològica del vapor.

Especial rellevància té el conjunt del Tren del Centenari: la reproducció de la locomotora “Mataró” (rodament 1-1-1) acompanyada de tres cotxes de viatgers d’època. Aquesta rèplica fou construïda el 1948 per commemorar el centenari del primer ferrocarril a la península (1848) i constitueix un símbol del patrimoni ferroviari català.

Al museu, el Tren del Centenari es conserva en estat operatiu i, de fet, es posa en marxa cada primer diumenge de mes dins del recinte per delit dels visitants. Això permet reviure l’experiència d’un tren del segle XIX en funcionament, tot un luxe patrimonial únic a Europa.

Pel que fa a material motor dièsel, el museu compta amb locomotores representatives de diferents èpoques: per exemple la “Marilyn”, un locomotor dièsel-elèctric construït per ALCO (American Locomotive Company) als EUA, que va prestar servei a la xarxa espanyola i avui és peça destacada de la col·lecció. També s’exhibeixen diverses locomotores de la saga Talgo, que representen tres generacions diferents d’aquest peculiar tren articulat: inclosa la locomotora americana que remolcava el Talgo II (dissenyada i construïda als EUA el 1949) i altres locomotores Talgo de fabricació alemanya de generacions posteriors. Aquest conjunt Talgo és únic i permet explicar l’evolució d’aquesta tecnologia ferroviària d’origen espanyol.

Quant a les locomotores elèctriques, el museu preserva des d’exemplars de la primera generació (dècada de 1920) fins a models més moderns. Es pot veure la locomotora coneguda com a “Cocodril” (1930), d’origen suís, que pertany a la sèrie 600 de la companyia MZA i és similar al famós “cocodril” suís pel seu disseny articulat. També es conserva la popular locomotora 1004 de Renfe (any 1928), un model francoespanyol construït per CAF amb tecnologia Alsthom. Aquestes màquines elèctriques il·lustren l’electrificació primerenca de les línies catalanes i espanyoles.

A més de locomotores, la col·lecció inclou diversos cotxes de viatgers històrics i vagons de mercaderies. Ja hem esmentat el cotxe saló Harlan (1878), de fusta, que és una peça única per les seves innovacions tècniques.

També hi ha cotxes de diverses èpoques (cotxes de fusta del segle XIX, cotxes metàl·lics d’ample ibèric del segle XX, unitats de tren, etc.) i vagons de mercaderies que representen el transport de càrrega per ferrocarril. D’altra banda, s’han salvat nombrosos elements d’estacions històriques: per exemple, destaca la gran taula d’enclavaments (un pupitre de senyalització mecànica) de l’estació de Barcelona França, construïda el 1924 per Thomson-Houston, que es mostra al museu com a exemple d’enginyeria ferroviària clàssica. Igualment remarcable és el pont de senyals original d’aquella estació, retirat durant la remodelació per als Jocs Olímpics de 1992 i cedit al museu. Entre els curiosos objectes preservats, cal esmentar també el fris escultòric dissenyat per l’escultor Josep Maria Subirachs per a l’estació de Barcelona Sants als anys 80, que va ser traslladat al museu quan aquella estació es va reformar amb l’arribada de l’AVE. Així, el museu no només custodia vehicles, sinó també elements artístics i tècnics del món ferroviari.

Finalment, el museu complementa la col·lecció de grans peces amb una nodrida col·lecció d’infraestructura (rails, aparells de via, maquinària de taller, grues) i vehicles auxiliars de manteniment. Tot aquest conjunt ofereix una visió integral de la tecnologia i la història del ferrocarril.